Dos adiciones al complejo Jacea–Lepteranthus: adaptaciones paralelas en las enigmáticas especies Centaurea subtilis y C. exarata

[es] Centaurea subtilis del sureste de Italia y C. exarata del suroeste de la Península Ibérica fueron clasificadas anteriormente en el grupo Acrolophus-Phalolepis y dentro de él en la sect. Maculosae. Una revisión molecular basada en secuencias de la región ITS indica que ambas deberían clasificarse en el grupo Jacea-Lepteranthus. Este cambio es coherente con el número cromosómico de las dos especies, que tienen x = 11 como el resto de las especies del grupo Jacea-Lepteranthus y no x = 9 como las especies del grupo Acrolophus-Phalolepis. Estos resultados confirman advertencias anteriores sobre el carácter artificial de la sect. Maculosae. Centaurea exarata y C. subtilis son bastante diferentes de las otras especies de Jacea-Lepteranthus en algunos caracteres morfológicos importantes, resultado, según nuestra hipótesis, de adaptaciones a un clima más árido. La reducción o total pérdida de las flores estériles radiantes podría ser una adaptación a la falta de especies competidoras en la polinización. [ct] Centaurea subtilis del sud-est d’Itàlia i C. exarata del sud-oest de la Península Ibèrica han estat classificades en el grup Acrolophus-Phalolepis i, dins d’aquest grup, a la secció Maculosae. Una revisió molecular basada en seqüències de la regió ITS indica que ambdues espècies haurien de classificar-se en el grup Jacea-Lepteranthus. Aquest canvi és coherent amb el nombre cromosòmic de les dues espècies, que tenen x = 11 com la resta de les espècies del grup Jacea-Lepteranthus i no x = 9 com les espècies del grup Acrolophus-Phalolepis. Aquests resultats confi rmen advertències anteriors sobre el caràcter artificial de la sect. Maculosae. Centaurea exarata i C. subtilis són bastant diferents de les altres espècies de Jacea-Lepteranthus en alguns caràcters morfològics importants, degut, segons la nostra hipòtesi, a adaptacions a un clima més àrid. La reducció o la total pèrdua de les flors estèrils radiants podria ser una adaptació a la falta d’espècies competidores en la pol·linització.